L’expansió socialista per Catalunya

L’univers que observem es troba en expansió, un fenomen que pot donar la idea il·lusòria de creixement. Però només és això, una idea il·lusòria. La realitat és que, com tots sabem, la matèria ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Per tant, l’únic que creix en realitat són les distàncies entre les galàxies, els espais buits, el no-res. A la llarga, una forma com qualsevol altre de morir, dissolt com un terròs de sucre enmig de l’oceà.mapa cata

També diuen que la ment, sobretot en alguns artistes, s’expandeix amb l’ajut de certes substàncies psicotròpiques. L’expressió és correcta, ja que, pel fet de consumir-les, ni adquireixen més coneixements per un fenomen de ciència infusa, ni es multipliquen les seves neurones. Només s’expandeix, és a dir, que la seva ment divaga una mica més i els dóna la falsa sensació que abasten més amb el pensament. De fet, sembla que com més temps es passen divagant, més neurones en resulten afectades, moren i el cervell degenera, i si no es posa fi, potser arriba un moment en què ja és massa tard per tornar a la realitat.

De la mateixa manera, segons sembla, el PSC s’expandeix. De la darrera gran patacada electoral, vam passar ràpidament, mitjançant el pacte, a tenir les alcaldies de Lleida i Tarragona. A Lleida, Àngel Ros va revalidar amb el suport de Ciutadans, i Josep Fèlix Ballesteros governa a Tarragona al costat del PP i Unió. A Girona ara han pactat amb Convergència i estan a punt de repetir l’operació a Barcelona amb Barcelona en Comú i, de forma directa o indirecta, amb Esquerra. – Som els únics que podem pactar amb tots -va assenyalar amb orgull un portaveu socialista. Però la veritat és que, com hem vist, un moviment d’expansió no és precisament un moviment de creixement. A vegades fins i tot produeix l’efecte contrari, com és el nostre cas.

Com deia algú que ara no ve a compte, guanyar no és el mateix que convèncer. El PSC pot haver guanyat, aquí o allà, un tros d’ajuntament, una parcel·la de poder local, i pot guanyar encara més, però això no vol dir que hagi estat gaire convincent. Si analitzem les causes d’aquest descrèdit, veurem que estan directament lligades amb el fet que no hem estat capaços de marcar diferències per l’esquerra, l’espai natural del PSC.  Ara, quin és el missatge que estem donant des del PSC al nostre electorat? Doncs que més que un partit de govern, som un partit per governar, a on sigui i amb qui sigui. Penseu a qui voleu votar, si a esquerres o dretes, i si sobren places per repartir,  ja farem nosaltres de comodí. Com si camuflar-nos amb l’entorn com un camaleó i desdibuixar-nos a la recerca de la inexistent centralitat fos la solució.  Les excuses sempre són les mateixes, que si només per posar un peu aquí o allà,  podem millorar més coses… Que si en l’àmbit municipal, les coses són diferents i el que conten són les persones… Que si hem de ser pràctics o pragmàtics o realistes o tot a la vegada… Com si sacrificar una cadira en un ajuntament per arreglar el partit en un país, amb la intenció de poder millorar de debò aquest mateix país, no tingués res a veure amb el pragmatisme.

I precisament ara, que la CUP va votar a favor d’investir a un president de Convergència, un representant de la burgesia catalana, i ens podríem afartar de repartir mastegots! Però no, així anem des de fa massa temps, expandint-nos, d’ajuntament en ajuntament, a vegades a costa de pactar amb qui sigui, de municipi en municipi, col·locant banderetes vermelles al costat de banderetes blaves, ja siguin les de la senyera (Unió), estelada (DiL) o “rojigualdes” (PP), o de color taronja (C,s)  en un mapa que ara mostren orgullosos a la militància, un ajuntament aquí amb convergents, ara un altre allà amb “peperos”…  però demà, en plena campanya electoral, serà l’oposició d’esquerres qui mostrarà aquell mateix mapa, amb les mateixes banderetes, per explicar a la nostra militància, a la seva i a tot l’electorat d’esquerres en general,  que som els mateixos que aquells amb qui governem, amb convergents aquí, amb “peperos” allà… I jugarem al “i tu més” com quan cometíem faltes jugant a futbol al pati de l’escola.

Tenim l’anàlisi, ben assumit, del fet que hem perdut el carrer. I a vegades, en nom del pragmatisme, en comptes de mirar de recuperar-ho, insistim a cometre els mateixos errors.  I així anem, en una tàctica que es podria resumir com la de la victòria en victòria fins a la derrota final.  Perquè créixer, el que es diu créixer, no creixem, i la nostra matèria, que ni es crea ni es destrueix, es transforma en el vot a altres formacions, en l’abstenció, en el descrèdit… i així podem continuar la nostra expansió, fins a diluir-nos com un terròs de sucre enmig de l’oceà.

Joan López

Posted on Abril 3, 2016, in Uncategorized. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: